Aquest article condemna de forma rotunda el ‘feminisme’ transexcloent. Malauradament, aquesta part del feminisme a la qual potser hauríem de deixar de catalogar com a tal, segueix pronunciant discursos d’odi contra les persones trans tant en el món virtual com fora d’ell. De vegades, de forma explícita. D’altres, de forma aparentment subtil. Res de nou, en realitat: fa dècades que sentim a parlar de que el transfeminisme i les teories queer són una traïció en si mateixes als objectius feministes. Però quines són les principals discrepàncies entre les diferents perspectives?

No és casualitat que al llarg d’aquest article s’utilitzin les paraules ‘feminista’ (entre cometes) transexcloent en lloc de TERF, radfem o feminista radical. No és just que les ‘feministes’ transexcloents s’hagin apropiat del feminisme radical tenint en compte que autores tan importants com Kate Millet, Andrea Dworkin o Catherine MacKinnon han estat pioneres en parlar de la identitat de gènere en els seus treballs. Fins i tot hem d’admetre que algunes autores transexcloents han contribuït en moltes ocasions a ampliar els nostres coneixements feministes. No obstant això, aquestes també han invisibilitzat i manipulat les experiències trans i queer. Això ens recorda al que històricament ha succeït amb les realitats de les dones cis, explicades pels homes cis des d’una perspectiva androcèntrica i sexista, i amb les realitats de les persones racialitzades, explicades per les blanques des d’un punt de vista eurocèntric, occidental i colonialista. Així, tant la literatura específica com la general i els mitjans de comunicació han representat sempre a les persones trans sense comptar amb elles. En conseqüència, el nostre imaginari no retrata en absolut les seves realitats diverses, el que fa que caiguem constantment en conclusions reduccionistes sobre les seves existències.

Llegir el reportatge