El president Tarradellas continua essent un enigma al darrere d’un mite. Tothom l’identifica, i en canvi, ningú no sap realment qui és. A mesura que aprofundim en la seva biografia, i especialment en la seva extensa documentació arxivada al monestir de Poblet, aquest home de Cervelló que, abans de dedicar-se a la política havia fet de representant de teixits impermeables, menys capacitats estem per poder-lo conèixer de debò. L’historiador Enric Pujol ha publicat recentment dos volums d’una monumental biografia, d’acord amb la progressiva desclassificació de l’extensa documentació (sobre el retorn i la Generalitat restaurada, de 1977-1980). Dibuixa un home solitari i rondinaire, decidit a preservar la institució. Paral·lelament, quan servidor de vostès treballava sobre el món anarquista i la revolució llibertària de 1936 apareix també un Tarradellas, polític de raça, fill d’un vidrier que es trasllada a Barcelona per regentar cafès, que es dedicarà al camp del comerç, que iniciarà la seva trajectòria al CADCI, sense estudis universitaris, i que assegut al revolucionari Comitè Central de Milícies Antifeixistes, serà capaç de rifar-se dirigents anarcosindicalistes com Diego Abad de Santillán (sempre amb la pistola al cintó), o el mateix Durruti. Aquest home, de tarannà més aviat conservador, i d’ordre, que creu en l’empresa privada, serà capaç de dirigir les indústries de guerra i redactar un decret de col·lectivitzacions que, bàsicament, consistiria a regular una economia col·lectivitzada de fet.

Llegir tot el text