La literatura escrita per dones, iniciada al segle XIX, comparteix un conjunt de característiques que la diferencien de la resta d’escrits. D’una banda, un punt de vista reflexiu, intimista i analític pel que fa a la identitat pròpia i la realitat del món. D’altra, la necessitat imperant de tractar temes propers a la vida quotidiana: relacions socials, amor, maternitat, família… Finalment, l’interès per tots aquells gèneres literaris allunyats de la tradició masculina, és a dir, la novel·la, les cartes, el diari o, fins i tot, l’autobiografia. 

La pregunta que m’agradaria posar de manifest avui és si aquestes característiques són pròpies de la literatura femenina per raons biològiques o perquè, culturalment, les dones escriptores s’han vist obligades a comportar-se com un subgrup a part de la gran literatura general (aquella escrita per homes).

Llegir el reportatge