“M’hi nego, m’hi nego” em dic. No deixo de repetir-me “no vull ser adultx”. Fins i tot ho intento expressar a qualsevol conversa com un crit de socors. D’on neix aquest rebuig? Estarem eternament infantilitzadxs o serem per sempre adultxs frustradxs? I el més curiós, perquè no ens estranya i en canvi ho acceptem amb una indiferència anestesiant?

Tendim a viure en un constant passat i futur. Quan som petitxs i joves planifiquem i actuem d’acord amb un futur adult hipotètic, intangible però sempre amenaçant i determinista. Quan som vellxs només ens queda aferrar-nos als triomfs borrosos que la vida adulta ens exigia a ritmes frenètics.

Llegir el text