Habitualment, l’alarma m’aixeca a les set i mitja perquè el meu cos no està prou descansat per despertar-se automàticament. Però he d’admetre que tinc una facilitat insòlita per aixecar-me i somriure-li al món amb una energia fresca i entusiasta, bé, això últim només passa tres vegades a la setmana però em conformo amb el primer. Surto al carrer, un espai pel qual habitaré i m’habitarà almenys dotze hores i amb la primera ràfega d’aire, cos i ment s’endinsen a la deriva matinal que durant el dia, juntes pensaran, respiraran, menjaran, socialitzaran i transitaran per una multiplicitat de localitzacions, que passatgeres cartografiaran la meva existència. Però el que pot semblar tan arbitrari com un passeig sense destí, inspirats en aquells caminars contemplatius extrets de novel·les romàntiques -no amoroses- o de filosofies meditatives i fins i tot de moviments avantguardistes com el situacionisme, en realitat, parteixen d’una cosmovisió de l’espai concreta i preestablerta.

La psico-geografia de les vivències espacio-temporals ve condicionada per un ordre de circulació político-ideològic que orquestra la convivència “lliure” pel territori, o això ens fan creure, ja que en realitat sempre està controlada per un sistema de valors, conductes i lleis ineludibles. Totes elles convergen en un mateix punt transversal: l’espai públic. Segons la Introducció d’Espais públics, gènere i diversitat. Geografies per unes ciutats inclusives de Maria Dolors Garcia Ramón, Anna Ortiz Guitart i Maria Prats Ferret, són llocs de relació, de trobada i d’intercanvi: “els espais públics contribueixen a la identitat col·lectiva d’una comunitat, com més diverses són les persones que s’apropien d’ells i més variades són les activitats” (2014:25). També, des d’una visió més estètica-formal, l’antropòloga nord-americana Setha Low la defineix a On the Plaza. The politics of public space and culture: “representa l’estètica de la ciutat i són considerades una metàfora de la cosmologia urbana” (LOW. 2001:32).

Llegir el reportatge