Des de la irrupció inesperada del Covid, les institucions catalanes van reaccionar ràpidament amb un gran rigor i una aposta decidida per les restriccions. Recordem l’aïllament d’Igualada i la suspensió del curs acadèmic durant els primers dies, mesures d’excepcionalitat que, atesa la incertesa inicial i la crua realitat de lluitar contra un enemic invisible que matava centenars de persones cada dia, comptaven amb el suport ciutadà. Tanmateix, ha passat un any i mig i la situació ha evolucionat, en termes generals, i malgrat les diverses onades, de manera positiva. La ciència ha anat fent la seva feina, i l’aparició dels vaccins ha permès millorar ostensiblement les perspectives. Tanmateix, el poder polític, especialment quan prové de dècades de polítiques nocives per a les majories socials, es troba massa insegur i vulnerable, en un context d’irritació ciutadana, i a diversos països, i en especial al nostre, manté i incrementa el tarannà autoritari inicial. Una vegada s’han acostumat a restringir els moviments de les persones, o els han obligat a prendre determinades mesures no sempre lògiques (com la mascareta a l’exterior o el toc de queda nocturn), resulta massa difícil canviar. Una dita popular anglesa explica que “quan tens forma de martell”, tots els problemes se’t presenten en forma de claus”, i ens mantenim en aquesta dinàmica malgrat que les circumstàncies hagin canviat.

Llegir el text.